Bon dia a tothom! Primer de tot, esperem que tots i totes estigueu bé i que els vostres éssers estimats també ho estiguin.
Ja fa uns quants dies que estem confinats a casa i la situació es va fent cada vegada més difícil, però els textos, els llibres, els poemes, els diàlegs, sempre ens acompanyen. I ara també les petites sortides que els menors de 14 anys podeu anar fent, sempre amb prudència, un cop al dia, acompanyats per un adult del vostre nucli familiar. Esperem que aquestes sortides estiguin essent productives i us serveixin per a portar una mica millor aquesta situació.
Avui us volem fer arribar el primer d'una sèrie de fragments per tal que els qui no disposeu de llibres a casa, pogueu llegir una miqueta durant aquests dies i perquè els qui ja disposeu de llibres en pogueu descobrir algun de nou. La nostra intenció és anar publicant fragments de textos que us facin companyia.
No cal dir que sempre que vulgueu podeu fer comentaris al blog i explicar què us ha semblat el text que hem triat, què us ha fet sentir, què penseu del que diu el personatge... Els esperem amb ganes!
Som-hi, doncs? Aquí teniu el primer:
Setze bocins de porcellana blanca de mides i formes diferents i un tub de pega "d'aquella que ho enganxa tot". El Max es lliura al joc, gens divertit, de fer-los encaixar, com qui munta un trencaclosques. Són quarts de quatre de la matinada i hauria de ser al llit, perquè s'ha de llevar d'aquí a tres hores, però ha promès a la Sara que ho faria i no ho vol deixar.
Un per un, va agafant els padellassos i els busca un possible company. Com més en troba, menys possibilitats d'error queden damunt la taula. N'unta la vora amb pega i els fa coincidir, pressionant lleugerament mentre el líquid enganxós fa el seu efecte. Satisfet, contempla el resultat. En alguns casos la cicatriu gairebé no es veu. En d'altres és més difícil, perquè el tall no és tan net, sinó que s'ha desfet en petits resquills. Amb tot, de mica en mica el Max torna a construir el que semblava perdut per sempre. Val la pena morir-se de son després d'una vetllada tan llarga com la d'aquesta nit. La Sara s'endurà una bona sorpresa quan entri a la cuina al matí i vegi que s'ha pres la molèstia.
Ha estat una nit estupenda. Primer, les confidències entre dos amics de tota la vida que es retroben en un bon moment. Després la Sara, tan encisadora, tan guapa, tan decidida. Què els passa, a les dones, quan tomben els quaranta? Experimenten una mena de procés de concentració de les qualitats que les fa més intenses, més intel·ligents, més serenes, més atractives que vint anys enrere. Així ha vist la seva dona, aquesta nit, i n'ha estat ufanós. Ufanós que sigui seva, quin sentiment més primitiu, més equivocat i més impropi d'ell, pensa el Max, i en canvi ha de reconèixer que és el sentiment que li ha alegrat la nit.
Care SANTOS. Desig de xocolata
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada