Bon dia! Ja tornem a ser amb vosaltres per a portar-vos un nou text que esperem que us agradi molt i molt.
El fragment d'avui l'hem tret d'un relat de misteri de William Irish que porta per títol Un robatori molt costós. Us fem arribar el principi de la història, esperant que us enganxi tant que no pugueu esperar a saber com acaba i el busqueu per a acabar de llegir-lo.
I diu així...
La senyora Alfreda Garrity va tenir un espant terrible quan es va produir la Gran Depressió del 1893. Tot al seu entorn, veia que els bancs feien fallida i que les accions queien fins a sota terra, i tot allò li va fer perdre el poc seny que li quedava després d'un desengany amorós que havia sofert deu anys abans. Sempre que recordava aquella crisi, es tranquil·litzava contemplant el bagul de tapa arquejada que tenia en un racó de la cambra d'hotel on vivia.
El seu pare, Al Garrity, expresident d'una companyia de ferrocarrils, l'havia deixada ben proveïda per a tota la vida, però Alfreda havia gastat una bona part de la fortuna, i ara tot el que posseïa es trobava dins aquell bagul: noranta mil dòlars en bitllets antics, grossos com un tovalló. Va fer col·locar un pany nou al bagul, així com un parell de baldes més a la porta de la cambra, que no havia tornat a traspassar des del dia que el seu promès la va deixar plantada, vestida de núvia i tot, feia exactament cinc-centes vint setmanes. Havia rebut una considerable patacada, però cap depressió econòmica no l'afectaria d'ara en endavant, i això era segur.
Fins aleshores, tot havia anat com una seda, però de feia un any o una cosa així, una variació s'havia produït en aquell pla infal·lible que ella havia maquinat. Del món exterior s'havia filtrat fins a les seves orelles un rumor d'inflació que feia glaçar la sang. Hi havia un xicot que es deia Bryan que no parava de parlar de les inversions en plata; o potser era que els bitllets, que començaven a desgastar-se a còpia de treure'ls i comptar-los cada nit al llit, havien perdut una part del seu encant i del seu valor. Al capdavall, quan no podia dormir, no parava de pensar que els bitllets no eren més que trossos de paper imprès. Sigui com sigui, El cas és que un dia va fer rodar la maneta del telèfon de paret i va trucar a una de les joieries més prestigioses de l'avinguda Maiden.
William Irish. Un robatori molt costós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada